Les principals conclusions que podem treure del Curset són : - La major part dels jardins, ja siguin privats o públics, experimenten amb el pas del temps un canvi de funció, bé perquè passen d’un ús particular a un de col·lectiu, bé perquè essent ja un espai públic tenen un canvi en la tipologia dels usos i sobretot en la seva intensitat. - Per tal de restaurar-los, es planteja la qüestió del retorn a l’original. S’ha de partir de la base que hi ha noves necessitats, però també cal conèixer l’existència o no de material d’arxiu i restes arqueològiques que puguin ajudar. En el decurs del Curset hem pogut veure formes d’intervenir en jardins històrics amb criteris molt diferents. Des dels més acadèmics, consistents a seguir una metodologia amb un profund estudi històric del material gràfic i arqueològic del lloc, a d’altres en que les restes arqueològiques i el material d’arxiu no existeixen, fet que fa prevaler la intuïció amb el resultat de formes que resulten ser més lliures. Del primer cas hem vist la restauració del Bosquet de les Tres Fonts de Versalles, on gràcies a l’existència de material d’arxiu exhaustiu i a la presència de restes arqueològiques s’ha pogut tornar a l’estat original tant del bosc com de les fonts. També va ser el cas del Capritxo d’Osuna (Madrid), on l’existència de material d’arxiu, lligada a la creació d’una escola taller destinada a la formació de persones expertes en aquests tipus de restauració va permetre la recuperació d’aquest jardí de tipus anglès, amb recorreguts i espais molt diferenciats. En el segon apartat tenim com a exemple la restauració del Jardí de San Telmo (Sevilla), en que les traces s’han reinventat a partir de les úniques restes històriques que quedaven, alguns arbres. Un altre exemple és el jardí de la Quinta Amèlia a Sarrià (Barcelona), on la forma dels xiprers retallats que donen lloc als diferents espais es dibuixa a partir de la idea de cabells tallats caiguts al terra. Cal destacar dins dels jardins del segle XX la restauració del Jardí de la Villa Noailles de Guévrékian, una petita joia “mineral”, ja que en ell l’important són les formes geomètriques més que la vegetació que quasi no existeix. Un altre tema tractat al curset ha sigut el pas de jardins privats a parcs públics, amb els canvis en la intensitat i en la tipologia dels seus usos que això comporta. Alguns exemples que vàrem veure: el Parc de Ca l’Arnús, a Badalona; el parc de Can Mercader, a Cornellà de Llobregat i Can Boixeres, a l’Hospitalet de Llobregat. Altres, com el Parc Güell (Barcelona), Santa Clotilde (Lloret de Mar), Boboli (Florencia ) o La Granja d’Esporles (Mallorca), tenen un origen privat i actualment s’han convertit en museus a l’aire lliure amb milions de visitants l’any. Fins i tot, en el cas de Santa Clotilde s’ha optat per limitar l’accés a 100 persones. Mentre, el Parc Güell no té límit de visites i això fa que la seva degradació sigui molt forta. Molts dels Jardins de Forestier o de Rubió i Tudurí no tenen la protecció que mereixen i per això són reserva de sòl per a les necessitats d’equipaments, com és el cas de Laribal a Montjuich, on es va situar la Fundació Miró. La Devesa de Girona també ha esta¡ al llarg de la seva historia un espai verd retallat per les necessitats de la ciutat, el pas de trens, de carreteres … El problema que tenen els propietaris de jardins històrics es el seu manteniment. Això fa que molts d’ells no puguin fer-ho i aleshores passen a mans públiques o a altres propietaris que no respecten l’esperit inicial del jardí. Com aconseguir que els propietaris de jardins històrics tinguin ajudes per tal de poder-los mantenir ? A la Gran Bretanya existeix el National Trust, una associació formada per propietaris de patrimoni. L’estat els ajuda econòmicament a canvi que els mantingui i els obri al públic. Pinya de Rosa és el cas d’un jardí que pertanyia a una família que en no poder mantenir-lo va haver de vendre’l a una societat que no sabem com l’utilitzarà i el mantindrà. Les visites realitzades el primer dia al Laberint d’Horta i al Parc de Les Heures (Barcelona) i l’últim dia a Pinya de Rosa (Blanes) i a Santa Clotilde (Lloret de Mar ), ens varen permetre copsar la realitat in situ, i entendre millor el tema de l’aigua, el tipus de vegetació així com els problemes del seu manteniment .